A les fàbriques de les colònies hi treballava tothom: homes, dones i, fins i tot, nens i nenes, en algunes èpoques a partir dels 8 anys. La gent treballava entre 8 i 11 hores cada dia, excepte diumenges i festes religioses. En acabar la setmana els pagaven el que els tocava pel treball que havien fet, que se’n deia setmanada.
Tothom tenia una feina i una funció especial dins la fàbrica. Per exemple, els nens i nenes treballaven a una màquina que s’anomenava “dimoni”, que es feia servir per deixar esponjós el cotó, que venia premsat i embalat d’altres països. Aquesta màquina tenia unes punxes molt esmolades. Quan s’encallava el cotó la màquina es parava, aleshores els nens havien de ficar la mà entre les punxes, tibar el cotó i treure-la ràpidament, perquè si se’ls enganxava, ja la podien donar per perduda. És per això que aquesta màquina se l’anomenava “dimoni”. Els nens i nenes eren els únics que hi podien treballar, perquè com que tenien la mà més petita els passava sense problema entre les pues, mentre que als adults no els passava, perquè la tenen més grossa.
La màquina verda és la carda, anomenada popularment "dimoni".
Les dones treballaven a la filatura i als telers, on feien de teixidores. La seva feina era vigilar que el teler funcionés correctament, afegir els fils quan es trencaven i vigilar que la llançadora no s’encallés.
Els homes feien de tot, però sobretot arreglaven les màquines i eren els encarregats i directius de la fàbrica.
Aquí veiem un teler, mentre ens expliquen el seu funcionament.
Però, a més a més de treballar a la fàbrica, les dones havien de fer tota la feina de casa: anar a comprar, fer el menjar, rentar la roba a mà al safareig públic, etc, de manera que no podien parar mai. Hi havia dos safarejos: un de gran anomenat “dels vius” i un altre de més petit anomenat “dels morts”, que era a un lloc separat del primer. Aquest segon safareig era per prevenir epidèmies, hi anaven a rentar la roba aquelles famílies que tenien un malalt infecciós a casa o aquelles que se’ls havia mort algú. No interessava gens als amos que la gent s’encomanés malalties, perquè el que volien era que tothom anés a treballar. A més a més, en aquella època moltes malalties no tenien remei.
Com que anys enrere no hi havia dutxes a les vivendes, els propietaris de la colònia en posaven unes de públiques a disposició dels treballadors. N’hi havia a la fàbrica i també a un altre local, a prop de les vivendes.
L’amo, a més de donar diversos serveis als treballadors –safarejos, dutxes, escola, església, botiga, ...-, els donava també allotjament. Però perquè l’amo els donés una vivenda, com a mínim, tres membres de la família havien d’estar treballant a la fàbrica.
Com podeu veure, la gent que vivia i treballava a les colònies tèxtils, tenien una vida completament diferent a la nostra.
Més fotos aquí.
